Art Doules a Terrassa (feedback d'una doula accidental)
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
27.01.2012

 
 

Aquest document html és el text-arxiu que tanca el que espero que sigui la primera fase d'un procés d'aprenentatge col·lectiu que va tenir lloc durant quatre sessions de dues hores, dins una de les sales del BaumannLab de Terrassa, en les que vaig exercir de metafòrica doula* per a futures doules de projectes d'art en contextos no artístics.
L'encàrrec inicial, realitzat per el col·lectiu Sinapsis, va ser el d'impulsar una recerca col·lectiva per a futures tutores de possibles projectes que es poguessin portar a terme en contextos educatius (formals i informals) becats per el mateix BaumanLab.

No entraré en valoracions de com i perquè crec que es va posar en marxa aquest taller, quins van ser el motius que van impulsar-lo, principalment perquè no em correspon i segur que m'equivocaria, però el cert és que el dia que vaig pujar a Terrassa per iniciar la primera sessió del taller no tenia massa idea de que era el que s'esperava de mi ni realment tenia una idea massa clara de que hi faríem i si dic que el taller Art Doules, que hem realitzat all llarg de quatre sessions al BaumannLab de Terrassa, és fruit de la improvisació, a tots nivells, no se si estic dient la veritat però és realment la impressió que en tinc. I no m'agradaria que s'interpretés la idea d'improvisació com a quelcom negatiu, és del tot conegut que la improvisació ha estat font de producció artística i de coneixement en incomptables ocasions.

Aquesta situació d'enfrontar-me a l'incert, que m'atrau i m'acollona a la vegada, em sembla una dels escenaris més escaients per a iniciar quelcom, i això és el que crec que hem fet duran quatres sessions: començar un procés. Vull recalcar aquesta idea, tant de cara a la institució com a les participants, ja que de poc servirà el que hem fet al llarg del taller si no s'entén des d'aquesta idea germinal. No se si la continuïtat del procés serà institucional, col·lectiva o individual i no se quines repercussions immediates tindrà en el context concret del BaumannLab, del que tenim evidències és que en un breu temps (més breu del que vàrem imaginar en un principi) i entre totes hem començat a enfilar un munt de camins que poden ser molt útils si els seguim definint.

Recordo els últims moments del taller, recordo la sensació compartida de falta de temps, els comentaris "se'ns ha fet curt això" i el desig d'allargar-ho prometent-nos un retrobament amb l'excusa de fer un seguiment d'uns projectes que s'han de posar en marxa, becats per el BaumannLab. N'estàvem convençudes. O les ganes de seguir en contacte "ei, et seguiré pel Twitter", "ep! em de quedar i seguir parlant de fanzines". Tot plegat fruit de d'aquest estat d'ànim que es produeix quan un grup de gent competeix temporalment alguna cosa relativament intensa, relativament interessant. Comparteix un aprenentatge.

Però tot aquest record, aquest estat d'ànim, no seria massa significatiu sense una mirada crítica cap al procés viscut, cap a l'experiència "relativament intensa". No tinc cap interès en donar una visió idíl·lica del taller, en aquest sentit tinc molt clar que hi ha molts aspectes a revisar, però m'agradaria rescatar el valor principal del taller que per a mi ha estat la capacitat que hem tingut de construir el contingut (el coneixement) entre totes. És cert que es tracta d'un coneixement relativament eteri, ja dèiem que "se'n va fet curt", i potser no vàrem poder aprofundir en cap dels aspectes de forma realment significativa, però ens hem demostrat la capacitat que tenim de generar quelcom (per especialitzat que sembli) si compartim allò que cadascú sap.

D'això es tracta quan ens proposem acompanyar un procés de desenvolupament d'un projecte cultural. Al nostre taller no hi havia una doctrina, no varem establir cap "tutorial" ni cap guia metodològica replicable, tan sols es van plantejar situacions, problemes als que donar respostes amb amb el sabers de tot el grup. Amb això tampoc vull donar la idea que nego un evident diversitat de pesos en aquest procés: no totes érem iguals, no totes teníem el mateix paper ni participàvem de manera completament horitzontal, això no passa mai. El que estic valorant es la capacitat que varem tenir de posar en joc, en una mesura força equitativa, els sabers de totes construint tot el taller a partir d'aquests.

En la meva opinió va ser especialment interessant l'experiència de la segona sessió en la que vàrem realitzar unes petites teatralitzacions improvisades del que podia ser una possible primera reunió entre un grup de productores culturals que volen tirar endavant un projecte d'art en context no artístic i un altre grup que hauria de realitzar una acompanyament (una tutoria) del procés de realització. Després de les improvisacions vàrem iniciar un debat sobre les situacions que havíem plantejat i a partir d'aquí, entre totes varem començar a apuntar aspectes que ens semblaven importants a tenir en compte per a establir una relació efectiva i d'aquest debat en sorgí un mapa conceptual que sens dubte pot esdevenir un artefacte tremendament útil per desenvolupar qualsevol procés d'acompanyament de realització o de recerca. Aquest esquema és la prova principal per la defensa de l'èxit del treball en cooperatiu ja que sorgeix en la seva totalitat de les aportacions de cada una de les persones que formarem part d'aquella sessió sense basar-nos en cap disseny preestablert i cap teoria concreta.

Experiències similars es van dur a terme en les sessions restants en les que malgrat que potser no van concloure amb un artefacte tant definit, amb una mica d'esforç qualsevol de les que hi érem podem imaginar-ne possibles resultats més tangible en el cas que la temporalitat hagués estat més generosa: Una cartografia de territori, recursos i desitjos, una biblioteca compartida, un joc de conceptes (per posar en joc, valgui la redundància), etc.

I realment aquest era l'objectiu final d'aquest taller. De fet, tornant a l'inici del text, tan sols tenia clar un objectiu al principi, tan sols tenia una demanda concreta des de l'encàrrec del taller: generar un artefacte que fes compartible allò que esdevingués durant el propi taller. D'aquesta manera, i intentant donar la resposta el més honestament possible a aquesta demanda, penso que no tindria sentit generar res que tanqués la experiència, així doncs crec que el més adequat es tan sols ordenar i fer accessibles el propis artefactes que es van generar durant el taller i d'aquesta manera promoure les possibles continuïtats desitjades d'aquesta experiència germinal.

[continuarà…]

Lluc Mayol, gener de 2012

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

[inici]

*Una doula és una persona (habitualment una dona que ha sigut mare) que realitza una tasca d’acompanyament a altres mares, normalment novelles, durant l’embaràs, el part i el post-part. Les mares doules s’organitzen en xarxes de suport mutu i desenvolupen la seva tasca a partir d’una formació bàsica i sobretot a partir dels sabers que la pròpia experiència, el coneixement col·lectiu de la xarxa i el sentit comú propi els aporta.

El títol del taller fa referència a l’essència de la tasca de les mares doules i planteja metafòricament un paral·lelisme amb allò que impulsa aquesta iniciativa, on es pretén establir un marc de suport de coneixement, recerca i seguiment a la tutoria de projectes artístics en contextos no artístics impulsats des del BaumannLab.

Curiosament una de les associacions de mares doules més actives a Catalunya té la seva seu a Terrassa (www.maresdoules.cat).